Vilaweb – Barcelona

L’Uruguai escull president després de Mujica

Les enquestes auguren una enquesta ajustada per al seu successor

Des de fa deu anys una coalició de partits de centre-esquerra governa l’Uruguai, l’anomenat Frente Amplio. Avui s’hi fan eleccions presidencials i qui ha estat president des del 2009, el popular José Mujica, no es presenta a la reelecció, tal com marca la constitució. El seu successor és Tabaré Vázquez, a qui la darrera setmana de campanya les enquestes mostren com a perdedor. Tanmateix, és possible que el resultat sigui ajustat i que el nou president de l’Uruguai es decideixi en una segona volta el pròxim 30 de novembre.

Tabaré fou també el predecessor de Mujica i qui va aconseguir que la coalició arribés a la presidència. Aquesta setmana tots dos líders han mostrat discrepàncies en públic en temes com la distribució de la marihuana –Mujica va legalitzar-la el desembre del 2013– i la gestió econòmica. Aquest fet encara posa les coses més difícils a Tabaré.

A Tabaré li disputen la presidència Luis Lacalle Pou, del Partit Blanco, i Pedro Bordaberry, del Colorado, els dos partits tradicionals.

‘El llegat d’un president irrepetible’

Ara que Mujica deixa el govern, l’editorial barcelonina Yulca publica un llibre del periodista uruguaià Miguel Ángel Campodónico que repassa la trajectòria d’aquest peculiar i carismàtic dirigent, antic guerriller Tupamaro.


directe cat- Catalunia

Les recents eleccions presidencials a l’Uruguai, han tornat a dimensionar mediàticament la figura del president sortint José Mujica. Els mitjans de comunicació d’arreu del món es van dedicar a posar de manifest un aspecte, venut com a anècdota folclòrica, de la personalitat del president que hauria de merèixer totes les lloances. Parlaven el mitjans de la seva austeritat, del fet que visqués, encara, a una caseta modesta, edificada per ell mateix, que donés un 80% del seu sou a una cooperativa d’habitatge, que tingués un vell cotxe destartalat, etc. El president més pobre del planeta va, dir algu.

Pocs mitjans van remarcar que aquests fets, anècdotics, són només el resultat de la coherència personal i política de José Mujica (ell respondria a aquella afirmació que no és més pobre el que no té, sino el que no necessita). I cap, ho va posar en relació amb els seus propis polítics. Ser auster va significar en aquest cas governar bé: la reducció de la pobresa, el creixement de l’ocupació, l’augment dels ingressos públics, la diversificació energètica… Aquest és el llegat de Mujica. Clar que també hi ha aspectes més controvertits i fins i tot equivocats, com no pot ser d’altre manera. Aquests aspectes van ser més remarcats per alguns mitjans (molts d’ells autoanomenats d’esquerres) que acostumen a mirar amb benevolència les zones tèrboles de la seva política nacional però a mirar amb lupa d’aguments considerables el que passa a d’altres països progressites.

En tot cas, la figura de Mujica, posada en contraposició, posem per cas, amb la política espanyola i catalana, hauria de fer caure la cara de vergonya a tota la societat en el seu conjunt: els sous dels polítics; els sobresous dels polítics; les targetes de color negre de polítics, sindicalistes i demés fauna; els comptes a Suïssa, Andorra i demés paradisos terrenals de polítics, expolítics i altres personatges; els cotxes oficials per a qualsevol mindundi; la reialesa borbònica decimonònica; i un llarguíssim etcètera. En fi….

Aquesta biografia de Pepe Mujica es va publicar per primer cop l’any 1999 a l’Uruguai, deu anys abans que fos proclamat president del país i va ser actualitzada l’any 2005 i el 2013 (amb 29 edicions i 27.000 exemplars venuts al petit país sudamericà) i veu la llum a casa nostra a través de la inquieta editorial barcelonina Yulca. És un perfil autoritzat en el sentit que Miguel Ángel Campodónico va tenir l’ajuda del mateix Mujica en la seva redacció, en forma d’entrevistes. No és un llibre ‘autoritzat’ en el sentit que sigui una biografia plena de complences cap a Mujica. De fet, els oblidits i contradiccions del personatge, intencionats o involuntaris, han estat posats en rellevància per l’escriptor i periodista uruguaià.

Al llarg de les 273 pàgines del llibre hi desfila no només la vida cronològica de Pepe Mujica, sinó també la seva evolució ideològica i el seu pensament, indisociables de la seva acció política i social. És Mujica un home “amb els peus a terra”, que va treballar la terra i va participar en la lluita clandestina i armada amb els tupamaros per a fer front al cop d’estat que s’havia d’esdevenir, que va ser abatut i gairebé ajusticiat a sang freda, que va partir tortures que els van desfigurar físicament i per sempre, que va reflexionar i va contribuir al triomf de les esquerres al seu país i que va tenir una visió àmplia i realista del món. No, cap dels aspectes de la personalitat de José Mújica és obviat en aquest llibre, que ressegueix minuciosament la seva trajectòria i que ho fa també mostrant punts grisos, que evidentment en té el personatge.

Probablement el tema de la guerrilla sigui el més atraient per algú (com nosaltres) que viu a la societat occidental europea. Mujica no es justifica en cap moment. El que va fer (van fer) un munt de militants, amb un amplíssim suport social (que al capdavall va provocar, de manera contraditòria la seva caiguda militar, però també els seus triomfs electorals). Mujica (Ulpiano y Facundo en la clandestinitat) en parla, com també en parlen altres companys, i ho fa sense embuts tant dels aspectes més polítics (el naixement dels tupamaros per a “defender a la s organizaciones populares de un casi seguro golpe de estado”) com personals (“el tema de la soledad es uno de los grandes pesos que tiene la guerrilla urbana”). En tot cas, una característica global del llibre és que Mujica, tot i ser-ne, evidentment, el protagonista no preten ser el centre d’atenció únic. Tota la seva vida, la seva acció política, està sempre posada en relació als demés, a la família (la mare, les companyes) com a la societat (els pagesos, els treballadors, els ciutadans).

La vida política de Mujica culmina amb la seva proclamació com a president de l’Uruguai, després d’una llarguíssima trajectòria política tant a la clandestinitat com en la política actriva com a diputat, ministre, al partit, al carrer… És, però, una etapa més de treball, d’aprofundir en les conviccions polítiques i de portar-les a la pràctica. Mújica va marxar de la presidència com a entrar, amb les mans a la butxaca i una motxilla plena de lectures, de debats, d’idees en definitiva. I amb una sòlida obra feta que l’han convertit en un personatge molt popular al seu país i en un referent des de tots els punts de vista: la seva opinió té pes més enllà de les qüestions polítiques i socials i des de la diversitat de ideologies polítiques.

Una de les principals aportacions de l’autor del llibre, Miguel Àngel Campodónico, és fer-nos un retrat apassionant del personatge públic que és Mujica a partir de l’apassionament i de la complexitat de la seva persona, amb les seves virtuts i els seus, molts defectes. Mujica és un personatge vital i coherent, amb una vida que és una aventura en si mateixa, i això ens ho transment Campodónico, al lector allunyat de la realitat uruguaiana, instal·lat còmodament en una butaca de l’occident desenvolupat. Hi ha una manera diferent de fer política i de mantenir un compromís amb la societat. És una realitat separada per un oceà.

“Pero no podemos seguir, indefinidamente, gobernados por el mercado, sino que tenemos qie gobernar el mercado”. Només amb el que diu i vol dir aquesta frase de Mujica (de les moltes que conté el llibre), expressada a les mateixes Nacions Unides, podriem canviar el nostre enfocament vital.


coolture magazine

MUJICA. El legado de un presidente irrepetible | Yulca Editorial

El 4 de noviembre llega a las librerías MUJICA, de Yulca Editorial, biografía autorizada del actual presidente de Uruguay y el retrato más completo publicado hasta ahora de su trayectoria personal y política.

Precedido de un enorme éxito editorial en Uruguay y coincidiendo con la primera vuelta de las elecciones que se harán en el país el domingo que viene, 26 de octubre, MUJICA resume el legado del presidente saliente, convertido en un fenómeno que “supera ya la dimensión de un político común”, en palabras de su autor, Miguel Ángel Campodónico.

Este periodista y escritor uruguayo ha destilado en 273 páginas horas y horas de conversaciones con José Mujica. Una misión titánica, dado el verbo torrencial y la desorganización de sus recuerdos, que ha llevado al autor a un extenso y riguroso trabajo de documentación.

Campodónico se interesó por la figura de Mujica cuando todavía era diputado y, en 1999, diez años antes de que fuera proclamado presidente, publicó la primera edición de este libro. Ahora que su mandato acaba, MUJICA resulta de lectura obligada para quien pretenda conocer las claves del hombre que se ha convertido en referente político y ético de nuestro siglo.